Contra la mordassa
Llegir per entendre el món. Llegir per distreure’ns. Llegir per enfrontar-nos a la realitat amb els millors instruments. Llegir per entendre’ns a nosaltres mateixos. Llegir per passar el temps. Llegir per comprendre el temps. Llegir per créixer. Llegir per formar part d’una comunitat. Llegir per participar en el Club de lectura. Per tot això, i per un munt de raons més, els membres del Club de lectura de l’institut ens vam trobar en una jornada gairebé impossible, un 29 de febrer, un dia que de vegades existeix i que sovint desapareix, un dia que té quelcom de màgic. Com la lectura.
La sessió es va iniciar amb una proposta engrescadora, ja que una de les professores va portar un munt de llibres de la seva biblioteca personal per oferir als assistents un munt de recomanacions. D’aquesta manera van sortir noms com Jordi Sierra i Fabra, Franz Kafka, Àngels Gardella, Joan Barril, Moisès Broggi, Nuccio Ordine… i, amb elles, unes enormes ganes de capbussar-nos en les pàgines que van escriure. I va sorgir un compromís: el pròxim dia, cada un dels membres duria una recomanació, un títol que volgués compartir amb tots els assistents.
El llibre que tot seguit va convertir-se en l’eix de la sessió va ser La mordaza, una obra de teatre d’Alfonso Sastre estrenada l’any 1954, un text de fort compromís que va aconseguir arribar als escenaris malgrat els controls de la censura franquista. Llegir un text dramàtic no és gaire habitual, i per això mateix, des del Club intentem, si més no un cop l’any, llegir una peça d’aquest gènere literari perquè esdevé una experiència complementària a les més habituals, com són llegir prosa o poesia.
En les primeres intervencions els assistents van coincidir en el fet que l’obra de Sastre havia agradat; es destacava dos elements. Per una banda, la força argumental, on es barrejava un drama familiar amb una investigació policial al voltant d’un crim i que provocava que el lector –o, en el cas d’una representació, l’espectador− estigués extremadament interessat per saber el desenllaç de l’obra. Per una altra banda, tothom va coincidir en destacar l’altre aspecte significatiu del text, la força del protagonista, el pater familias, Isaías Krappo, un home despòtic i vesànic que tenia atemorida la família i imposava una veritable tirania.
A partir d’aquest element, es va subratllar el contingut polític de l’obra; tot i que parlava d’un conflicte domèstic, de ben segur que l’espectador de la dècada dels cinquanta –o si més no, alguns d’ells− advertia que estava parlant de la realitat espanyola d’aquells anys i que aquell patriarca tirànic tenia molt a veure amb la figura del dictador Franco, que governava el país en aquella època. En aquest sentit, una de les assistents va destacar el moment del text en què els personatges expliciten el significat del títol de l’obra, quan diuen de forma clara que tots els membres de la família viuen emmordassats, amb una por terrible a dir el que pensen davant del pare, per les represàlies que pot dur a terme. L’analogia amb la situació política espanyola de l’any 1954 quedava clarament explícita per a nosaltres, però no per als censors, que van permetre l’estrena; potser, va apuntar una de les assistents, perquè l’obra estava inspirada en uns fets que havien passat a França després de la Segona Guerra Mundial, això va fer pensar al règim que no tenia res a veure amb el que passava a Espanya.
Un element que van remarcar els lectors del club va ser el dilema moral que es plantejava al llarg de l’obra: fins a quin punt devem lleialtat a la família. Denunciaríem a algú del nostre entorn més pròxim si hagués comès un crim? Quines són les nostres línies vermelles? La mordaza posa sobre la taula aquesta disjuntiva, i mostra com qualsevol decisió sempre és difícil i sempre és, d’alguna manera, insatisfactòria. En determinats moments, els límits entre el bé i el mal són subtils, difusos, i fer el que és correcte no acostuma a ser senzill.
Es va subratllar el clima asfixiant del text –on la calor ambiental sembla propiciar les tragèdies− i el paper dels fills, i com cada un d’ells manifesta una actitud davant el terror que imposa el pare; va ser molt comentat el paper de la nora, la Luisa, l’única que planta cara a Isaías i que es veu assetjada per aquest home que sembla totpoderós, però que descobrim que potser és un gegant amb peus de fang, terrible, però molt més feble del que aparenta.
La sessió es va cloure amb la valoració numèrica de l’obra, que finalment va obtenir un més que lloable 8, i amb el repartiment del nou llibre, Amb el sol a la mà, un poemari de Montserrat Vayreda. Enguany la Generalitat de Catalunya ha decidit commemorar el centenari de la poeta empordanesa i reivindicar per tot el país la seva obra; en aquest marc ens sembla de justícia incorporar-la a les nostres lectures. Per fer ho hem escollit un títol aparentment senzill, però extremadament difícil de dur a bon port: un llibre de poesia infantil. Si escriure poesia és sempre un gran repte, fer-ho per a la mainada esdevé una veritable proesa. Ara bé, com els membres del club no tenen por a res, a tots els assistents se’ls va proposar, tot imitant –modestament− Montserrat Vayreda, que per a la sessió vinent portessin un breu poema dedicat, com va fer la poeta, a un animal.
El Club és un espai de lectura i creativitat. Al Club, i més després de llegir Alfonso Sastre, tots ens traiem la mordassa.
