Uns versos escrits fa més de 150 anys ens poden commoure? Uns relats publicats dos segles enrere ens poden fascinar? El poder de la literatura, la força de l’art permet que uns poemes i uns contes, teixits fa molt de temps per una persona totalment allunyada de nosaltres, els sentim propers i íntims. La lectura d’un clàssic de la literatura universal, les Rimas y leyendas de Gustavo Adolfo Bécquer ens ha permès constatar aquesta realitat.
La darrera sessió del Club de lectura d’enguany es va desenvolupar el passat dijous 11 de maig, a la biblioteca del nostre institut. Un nodrit grup de professors i alumnes es van reunir, un cop més com cada mes, per compartir l’experiència literària. La trobada va començar amb una molt breu presentació al voltant de la figura de Bécquer i, sobretot, al voltant de l’obra; es va explicar com els versos es van publicar pòstumament −el poeta va morir el 1870, amb només trenta-quatre anys− i l’ordenació del poemari no va ser original del poeta sevillà, sinó que va ser decisió dels amics, que van recollir i ordenar els textos. Així, quan avui llegim les Rimas com una història d’amor que s’inicia amb el descobriment i l’enamorament, passa per la plenitud i acaba amb la ruptura, el desconsol i la mort, en realitat ho estem fent així gràcies a la tasca duta per aquells amics de Bécquer. L’explicació inicial va ser enriquida a continuació amb la participació de dos alumnes que, amb claredat i passió, van aprofundir en aquest recorregut per la vida i l’obra de l’artista romàntic que va marcar generacions futures de lectors i poetes.
Un cop acabades les introduccions, la poesia es va ensenyorir de la reunió. Cada un dels assistents havia seleccionat un poema, que no només va llegir sinó que va acompanyar d’una reflexió personal on explicava per què l’havia escollit. Va ser emocionat advertir com la majoria de lectores i lectors vinculaven els versos a la seva pròpia i personal trajectòria vital; d’una manera màgica, Bécquer havia sabut copsar els sentiments, les inquietuds, els goigs, les esperances i les decepcions dels joves del segle XXI. La màgia de la poesia va sobrevolar l’ànim de tots els participants.
Les Leyendas també van tenir el seu espai, a la sessió; inspirades sovint en tradicions i relats populars que Bécquer va recollir i reelaborar, s’apropen al món sobrenatural, ignot, que tant fascinava els romàntics, i sovint entren de ple en l’àmbit del misteri i de la por. Alguns dels participants van comentar com els havien encuriosit, però no havien aconseguit trasbalsar-los, o provocar-los temor, potser perquè els temps han canviat. Altres, però, van voler destacar que fins i tot els havien agradat més que les Rimas, i els fascinava la capacitat descriptiva o l’extraordinària habilitat de l’autor per crear atmosferes suggerents.
Les variades i diverses aportacions subratllaven com era de fàcil connectar amb el poeta, en la mesura que tots hem viscut, d’alguna manera, l’amor i el desamor; va ser també interessant escoltar com, per a alguns, malgrat això, els millors poemes no eren precisament aquells que parlaven de les fases d’una relació sentimental, sinó aquells altres que parlaven de la vida –de la seva fugacitat, tan intensa−, o els que s’apropaven al misteri de la mort.
La trobada es va cloure d’una manera especial; amb un berenar de colors! A iniciativa dels alumnes, es va proposar un refrigeri on cada un dels participants va portar aliments o begudes… d’un color. Així es va posar sobre la taula el color blanc −orxata−, el rosa –pastissets de pantera−, el negre −xocolata−, el marró −batut de cacau−, el taronja –suc de fruita− i tot un variat cromatisme que va servir per celebrar la recuperació del Club.
La literatura és, al final de tot, això: un berenar on s’agermanen emocions i vivències, colors i aliments, textures i energia, formes i condiments. La literatura és un gran banquet −un gran Club− on tots hi som sempre convidats.