Va ser en aquest context que els figuerencs, el 1839, instituïren el centre públic d’ensenyament mitjà no lligat a cap orde religiosa més antic de l’Estat, subvencionat amb diners públics del pressupost municipal. S’hi podien cursar els estudis necessaris per a poder ingressar a la universitat que ja havia tornat a Barcelona des de Cervera, lloc on l’havia obligat el primer Borbó Felip V, única al Principat, després de clausurar totes les catalanes a partir del decret de Nova Planta. El Col·legi d’Humanitats figuerenc depengué de la universitat fins que, com tots els instituts de batxillerat, passà a integrar-se a l’estructura educativa de l’Estat. Fins al Col·legi figuerenc, tots els centres d’ensenyament mitjà estaven en mans d’organitzacions catòliques; vist el tarannà liberal i republicà de la Figueres vuitcentista, és de suposar que aquells homes frisessin per un gest d’aquesta espècie, i no deixaren pas passar avall una proverbial coincidència; d’una banda podien disposar, cedit per l’Estat, de l’edifici que allotjaria el Centre: el claustre franciscà afectat per la desamortització de Mendizábal de 1835; i, d’altra banda, l’any de la fundació, el 1839, s’instal·lava a Figueres precisament amb el propòsit d’animar un centre educatiu, un ensenyant arribat de França on s’havia fet bon coneixedor de les més modernes tècniques pedagògiques: Julián González de Soto, de la Companyia de Sant Vicenç de Paül. E1 12 d’agost de 1839 signaren un contracte el pedagog i l’Ajuntament, segons el qual aquell es comprometia a dirigir el centre. A les 12 del matí del primer d’octubre, sota la presidència de l’alcalde Tomàs Roger, hom inaugurà el curs amb tota solemnitat.

L’edifici feia poc que era construït i encara hi quedaven obres per fer: quan l’iniciaren, el 20 de juliol de 1829, anava destinat a convent per encabir-hi els franciscans que havien vist destruir el seu anterior edifici, a prop del Castell, a conseqüència de les guerres amb el francès. Una pedra que representa un Calvari, datada el 1564, fou col·locada en el que havia de ser el seu convent com a recordatori de l’anterior que havien habitat. Avui es pot veure a l’aula 5 de l’Institut.

E1 frare paül González de Soto, nascut a Egea de los Caballeros (Saragossa) el 1803, fugí a Tolosa del Llenguadoc el 1835 de l’ambient de guerra que infestava el país. Tornat, dirigí al Col·legi d’Humanitats figuerenc fins a 1857; a més, es manifestà com a home molt polifacètic: inventà un trull modern, el 1843 dirigí excavacions a Empúries, el 1845 organitzà la fundació de l’institut de Girona, escriví diversos llibres de ciència i pedagogia…

El consistori figuerenc es féu càrrec del manteniment i adaptació de l’edifici, així com de la remuneració dels professors. Hom organitzà els estudis en tres nivells: el primer, de lectura, cal·ligrafia, aritmètica i geografia; el segon, de llatí, aritmètica, castellà, cal·ligrafia, dibuix, geografia i història; i el tercer, de filosofia, castellà, matemàtiques, física, dibuix i pintura, llatí i francès, matèries convingudes amb la universitat de Cervera per tal de poder seguir els posteriors estudis de filosofia. El professorat fou reclutat entre ensenyants i professionals —arquitectes, advocats, metges, capellans, apotecaris— de Figueres mateix; com que el projecte estava animat per una profunda empremta social, l’ajuntament ordenà que, cada curs, vint nens pobres hi poguessin estudiar de forma absolutament gratuïta; el centre comptava amb mig pensionistes que pagaven 80 rals de billó al mes pel dinar i el berenar, i amb interns que abonaven 160 rals per la pensió completa. Alguns serveis calia pagar-los a part: rentar, sargir i planxar la roba, 12 rals; tallar els cabells i servei d’infermeria, 6 rals; metge i cirurgià, 4 rals. Els alumnes anaven uniformats de color blau turquesa a l’hivern, i de blanc a l’estiu; un llacet al coll i un copalta completaven la indumentària; segons era corrent a l’època, els alumnes tenien la vida regulada segons una disciplina fèrria quant als horaris, les escasses sortides, la rutina diària, el control de la correspondència, els àpats —els servien vi, aigualit segons obligava el reglament d’ordre intern. A més de les matèries imprescindibles, abonant una mòdica quantitat podien cursar estudis prou més lúdics: esgrima per 12 rals al mes, ball per 10, cant per 14, instruments musicals per 20, equitació per 40 — hom la practicava a l’espai actualment ocupat pel col·legi Sant Pau. Curiosament —atenent al criteri actual, condicionat pel frenetisme— els alumnes de música i dansa animaven les diades dels exàmens oferint rigodons, galops, fragments d’òpera, boleros, etc., entre exercici i exercici…

El consistori seguí millorant el centre amb laboratoris i gabinets ben dotats, i el 1842 es condicionaren els estudis per a poder seguir posteriorment els d’arquitectura; el 1845 el Col·legi d’Humanitats fou reconegut com a Institut de Segon Ensenyament, de 3a classe, i el 1847, gràcies a les gestions de Fages de Romà, director de l’Escola d’Agricultura que hi havia a l’Empordà, fou elevat a la classe 1a. E1 1850, a causa de la divisió que establí el govern entre instituts provincials i locals, el centre de Figueres fou relegat a la categoria local, amb greus inconvenients quant a limitació d’especialitats: les gestions puntuals del consistori feren que l’any següent, el 1851, tornés a la primera categoria. Encara e1 1901 el Centre haurà de lluitar de nou i amb èxit per la categoria provincial davant d’un decret estatal que el relegava, fins que finalment, el 23 de maig de 1913, el Ministeri d’Instrucció Pública es féu càrrec de tots els instituts.

El còlera de 1854 empobrí considerablement l’ajuntament, i l’estat hagué de subvencionar el centre d’ensenyament amb 50.000 rals. E1 1877, l’advocat i agrònom Narcís Fages de Romà que, anys enrera, havia fundat la suara esmentada Escola d’Agricultura de Fortianell (a cinc quilòmetres de Figueres) agregà el Centre que presidia a l’institut figuerenc, obrint així el ventall d’estudis —les pràctiques es feren a l’horta posterior— i engrandint notablement la biblioteca amb bon nombre de llibres científics. Des d’aquell moment, a més dels ja valuosos coneixements que, ja des de Fortianell, l’Escola proporcionà a l’agricultura comarcal a base de noves tècniques d’explotació, en nom de l’Institut es pogueren atorgar els títols d’Agrimensor i de Perit Tasador de Terres.

L’Institut havia guanyat prestigi a la universitat de Barcelona, de la qual depenia, per la bona preparació dels batxillers que allà acudien a seguir estudis; alhora, el Centre físicament anava millorant i prenent més relleu social. E1 1861, l’Institut Català de Sant Isidre organitzà una exposició excepcional a les aules del Col·legi, i el 1866 hom pogué acabar la construcció del centre, abandonada des de 1835; el 1877 s’urbanitzà l’entorn de l’edifici amb el traçat de la plaça Triangular i la retirada de terres que donà lloc a la plaça de davant de l’Institut; a partir d’una primera donació del que fou ministre de la Primera República i president de l’Ateneu Barcelonès, Joan Tutau, es fundà al Centre un museu de dibuix i de pintura que el 1885 s’engrandí amb set olis cedits en dipòsit pel museu del Prado; a més, el 1887 Rubau Donadeu —republicà i mecenes figuerenc— envià des de París mil volums de dotació bibliotecària.

Quant a l’incipient museu de l’Institut, rebé al llarg dels anys noves donacions, fins que el 1945 el tinent d’alcalde Josep Bonaterra, d’acord amb el director de l’Institut, l’aquarel·lista Ramon Reig, impulsà la creació del Museu pròpiament dit que s’inauguraria el 1947 a l’ala nord del primer pis del Centre i que anà aplegant, a més de plàstica, arqueologia empordanesa ibèrica i emporitana: grega i romana. L’any 1971 el museu, anomenat de l’Empordà, passà al lloc on és ara, a la Rambla, en una baluerna de nova planta que substituí el magnífic edifici de la Cambra de Comerç.

Coneixem documentalment l’existència de la biblioteca des de 1881, citada juntament i elogiosa amb els gabinets de Física i d’Història Natural a la guia que escrigué Comas Galibern. Pel que fa a la dotació, el 1917 un professor d’educació física, Amadeu Llaverias, que exercí al Centre entre 1909 i la data esmentada, en confeccionà un catàleg prou curiós: en féu imprimir catorze exemplars que, sense enquadernar, conservà en secret fins a 1934. Llavors comunicà la notícia al bibliògraf i amic Palau i Dolcet; com que Llaveries morí l’any següent, Palau completà l’edició amb portada, notícia —errònia: creu Palau que Llaverias era alumne del Centre— i coberta, i els numerà. L’exemplar número 11 es conserva a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, el qual ens n’ha donat coneixement. Llaveries cataloga les obres en apartats, alguns de curiosos, si hom pensa en una actual biblioteca d’institut: gastronomia, astronomia, feminal, bibliografia, arqueologia, manuscrits, prestidigitació, malícia…; d’altres recorden l’antiga Escola d’Agricultura que s’hi agregà: història natural, agricultura, arts i oficis… Quant a la bibliografia en llengua catalana, escassíssima a l’època, hi figuren tres diccionaris-enciclopèdies: el Salvat en tres volums, el diccionari suplementari d’Antoni Costa editat per Espasa el 1868, i el Labèrnia en dos volums; a filologia descobrim un dels primers opuscles que publicà Pompeu Fabra al principi de la llarga marxa cap a la normalització gramatical: Contribució a la gramàtica catalana, editat per l’Avenç el 1898; també algun volum en alemany dels primers romanistes germànics que, al segle passat, s’interessaren per la llengua catalana. En literatura, els Verdaguer de l’Atlàntida i Canigó, i Maragall: Articles, Visions & Cants, Enllà. Molts dels volums catalogats per Llaverias, exactament 2.793, són avui dia perduts; la biblioteca del Centre, almenys des de la guerra civil en endavant, anà de mal borràs: escampats els armaris per les estances de l’edifici, probablement a causa de la necessitat d’aules, i els llibres dispersos, sense cap control i amb escasses entrades. Hom posà remei a la situació condicionant de nou la biblioteca a l’angle nord-est del primer pis; el local fou obert als alumnes i a la vila el 1984 i des d’aquesta data la dotació no ha fet més que augmentar, essent en aquests moment d’uns 9.000 volums.

En un Centre tan antic i, sobretot, que durant dècades fou, juntament amb el de Girona, un dels dos únics provincials, resulta natural que d’entre les nòmines, tant de docents com de discents, puguem esmentar personalitats que, en el seu temps o després, han destacat en els diversos àmbits de la cultura. Sense cap ànim d’exhaustivitat —la cosa requeriria un esforç monogràfic que està per fer— i, per tant, conscients que deixem de citar persones notables tant de la llista de professors, com d’entre els que en foren alguna vegada alumnes o que, si més no, s’hi examinaren, oferim la següent relació a partir de la precària memòria. Roca i Bros, l’artífex de l’arquitectura figuerenca del XIX, és el professor insigne més remot que recordem; Gabriel Alomar, ja a principis del XX, escriptor modernista i avantguardista; també del mateix àmbit literari i més moderns, Joan Guillamet i M. Àngels Anglada. D’entre els dibuixants i pintors, Joan Núñez, el llegendari mestre de Dalí; Eduard Rodeja, alhora historiador; Ramon Reig, que en fou director, i Joaquim Bech de Careda, el dibuixant, que hi féu una estada breu. El filòsof Joaquim Xirau; els historiadors Antoni Papell, Jaume Vicens i Vives, Santiago Sobrequés, Alexandre Deulofeu i Albert Compte. No ens podem estar de citar pels llargs anys de docència, vius en el record i en el reconeixement popular, el matemàtic Josep Cuadras i el naturalista Josep M. Álvarez; amb els seus noms volem significar totes aquelles persones que, sense haver deixat cap obra paral·lela a la tasca docent, arrelaren profundament en la sociologia comarcal.

D’entre els milers d’alumnes que han passat per les aules del Ramon Muntaner, els polítics Carles Pi i Sunyer, Francesc Cambó, Frederic Rahora i Trèmols, Alexandre Lerroux, els germans Josep i Emili Pallach, el senador Narcís Oliveras. Els historiadors Joaquim Pla i Cargol i Josep M. Bernils; el patòleg Jaume Pi i Sunyer i l’oculista Ignasi Barraquer; el músic i compositor Ramon Basil; els escriptors Anicet Pagès i Puig, Josep Pous i Pagès, Josep Pla i M. Carme Guasch; els periodistes Ferran Agulló i Jaume Miravitlles; l’actor Alfredo Landa; els pintors Evarist Vallès i, abans, Salvador Dalí. En efecte, entre 1916 i 1919 el futur geni cursà els set cursos de batxilletat al Centre; aquí –ho podem llegir a La vida secreta i sobretot a Un diari 1919-1920 que ha editat Fèlix Fanés-, un Dalí políticament molt conscienciat i -gran llegidor de diaris-, informat, assistia i jutjava les classes que rebia i els professors; fou l’animador d’algun acte de protesta i encapçalà totes les comissions per sol·licitar alguna cosa de la direcció; també aquí tingué per companys d’estudis el jurista Narcís Sala i el grup amb qui editaren “Studium”: Jaume Miravitlles, Joan Xirau, Joan Turró i Ramon Reig; hi festejà les seves nòvies, primer Anna Estela i després Carme Roget, conegudes a l’Escola de Dibuix del sr. Núñez. I als lavabos de l’Institut un dia per primera vegada no pogué evitar de fer, per dir-ho tal com ho fa ell, “allò”.

Entrats de ple al segle XX, l’Institut disposava d’un gran solar en la part est de l’edifici, entre aquest i el carrer Nou; en temps, havia estat usat com a horta de l’Escola d’Agricultura i ara, als anys vint, és cedit per a practicar-hi l’esport que ja comença a fer furor: el futbol; fins i tot, l’any 1923 és usat per la Unió Esportiva Figueres. Posteriorment aquest espai, després de llargues gestions, fou destinat a la ubicació del futur centre escolar Sant Pau, el qual obrí portes el 1933. De mica en mica el Centre de segon ensenyament anava perdent espai al seu entorn: a l’ala nord del claustre de l’Institut hi havia hagut un temple que dècades enrera s’havia ensorrat; desenrunat el solar, l’ajuntament el destinà a la construcció d’una escola d’arts i oficis i a eixamplar l’avinguda, futur carrer de Muntaner; no es féu ni una cosa ni l’altra, ans el contrari: l’any 1958 l’ajuntament, en un gest explicable només pel context político-ideològic de l’època, cedí el solar al bisbat i s’hi edificà el temple que hi ha avui dia. La darrera pèrdua de disponibilitat espacial del Centre tingué lloc el 1977 quan el consistori, gairebé cent anys després que un altre ajuntament hagués dissenyat la plaça de davant per a l’expansió de l’alumnat, l’asfaltà i convertí en aparcament d’automòbils. Aquesta plaça havia estat enjardinada el 1943, i el 1948 hom construí l’actual façana neoclàssica; durant la dècada dels setanta es deformà i s’emborderí la singularitat del claustre quadrilàter a l’aixecar un pis sobre el costat sud: calia encabir els alumnes, en gran nombre a causa dels retards endèmics en la construcció del nou centre –l’Alexandre Deulofeu- que finalment es produí el 1978.

Durant la guerra civil, a partir dels bombardeigs de 1938, l’Institut —les classes: alumnes i professors— es traslladaren al poble veí de Vilafant, a la torre que hom troba a l’arribar a les primeres cases a la dreta; acabat el conflicte bèl·lic, es reprengueren les classes a l’edifici figuerenc sota la direcció de Ramon Reig; a l’Institut també es visqué la disputa entre aliadòfils i germanòfils mentre durà la guerra europea; de fet el Centre sempre havia vibrat a partir del context social del moment, com ho mostren les revistes que editaren els alumnes, “Studium” l’any 1919, o “Styl·lus” en la dècada dels trenta. Durant el franquisme, possiblement a falta d’altres oportunitats per a la projecció personal i col·lectiva, els alumnes del Centre s’abocaren a celebrar la festa estudiantil de Sant Tomàs d’Aquino, la qual resultava, any rere any, una de les diades de més espectacularitat i implicació ciutadanes de Figueres. Formalment, el 1982, la primera elecció democràtica del director tancà la dictadura al Centre empordanès.