La connexió a través de la literatura
Hi ha molts tipus de literatura; la que s’escriu per distreure’ns, la que ens vol atrapar amb una intriga enigmàtica, aquella que ens pot fer por, la que ens fa passar una estona divertida… Però des de sempre ha existit la bona literatura que, a més d’esdevenir un gaudi estètic i cultural, vol denunciar una situació injusta, sacsejar els lectors tot desvetllant les realitats terribles que ens envolten. Parlem de llibres que busquen una resposta col·lectiva que ajudi a canviar una realitat inacceptable, llibres valents combatius. Les darreres setmanes, els integrants del Club de lectura ens hem enfrontat a una obra d’aquestes característiques, Connexions, de l’Elizabeth Stewart. I el llibre no ens ha deixat indiferents.
La primera sessió de primavera del club va tenir lloc el passat dia 13 d’abril, totjust tornats de les vacances de Setmana Santa; un cop més, professors i alumnes es van trobar per compartir una experiència tan personal i privada com és la lectura. L’obra escollida era força extensa, però això no va ser un impediment perquè la majoria dels membres se l’haguessin llegit; és més, aquells que encara no l’havien acabat o que no havien pogut llegir-lo, van demanar poder endur-se’l per completar l’experiència; perquè alguna cosa d’experiència té Connexions.
La novel·la explica la història de tres noies de, més o menys, la mateixa edat −al voltant dels quinze anys− que viuen realitats molt diferents; la Fiona és una noia d’una família benestant del Canadà, la Sylvie és congolesa i viu en un camp de refugiats a Tanzània i la Laiping és una jove xinesa que es desplaça des del camp a una gran ciutat per aconseguir una millor vida. Les tres històries es desenvolupen amb independència, aparentment sense cap lligam fins que, a poc a poc, descobrim que el telèfon mòbil esdevé la veritable connexió entre elles perquè el coltan –el mineral imprescindible per fer-los funcionar i que provoca guerres a l’Àfrica-, les fàbriques xineses on es munten aquests aparells i que exploten cruelment les treballadores, i el mateix telèfon, que provocarà la difusió d’una fotografia íntima de la Fiona, agermana tres històries de patiment.
A alguns dels lectors els va agradar molt l’estructura de la novel·la, que
s’articulava al voltant d’aquests tres nuclis i que avançava en paral·lel, fins que al final confluïen totes les històries i es connectaven. Al mateix temps, però, hi va haver altres lectores que van expressar que no els havia agradat, que haurien preferit blocs plenament diferenciats, una història completa rere l’altre. No hi ha dubte que cada lector té les seves preferències, i tants lectors, tants barrets, que diria la frase feta.
Uns quants dels assistents van subratllar la cruesa de la novel·la, que posa de manifest tragèdies actuals, com és la dels nens-soldats o com les terribles condicions de les empreses xineses, que tenen als seus treballadors en règim gairebé d’esclavitud.
Davant de les històries terribles que viuen la Sylvie o la Laiping, el drama de la Fiona semblava menor –i de fet, ho és−, però això no el fa pas petit, perquè el ciberassetjament i el fet de difondre fotografies personals sense consentiment és quelcom que, en l’actualitat, vivim molt de prop i sabem els grans patiments que pot arribar a provocar.
Davant de la pregunta de si la història era més crua perquè les protagonistes eren noies, va haver-hi un clar consens: era així. La condició de dona sempre esdevé un agreujant en les situacions més difícils; l’estructura social del món sempre la disposa en un rang inferior, quan no de submissió. Quan venen mal dades, sempre pateixen més les que, ja d’entrada, viuen les situacions més desfavorables.
Al mig del debat, es va voler fer una presentació més exhaustiva de l’autora,
Elizabet Stewart, i així vam descobrir unes dades essencials que ens van ajudar a entendre millor el seu llibre. Ella va estudiar periodisme –i Connexions té quelcom de reportatge− i ha treballat molt per a la televisió, un aspecte que també es detecta en llegir-la, perquè l’obra té el ritme intens de les bones sèries. Igualment, també vam saber que els seus llibres normalment parlen d’assumptes socials i compromesos, i que sempre mostra un especial interès per parlar de les minories oprimides i de les dones, aspectes aquests totalment presents en el llibre que li hem llegit.
Les intervencions es van anar sumant al llarg de la sessió, i fins i tot, al parlar de les mares de les protagonistes, es va obrir un debat al voltant de la condició de progenitor que, en un futur, potser es plantejaran assumir algunes i alguns dels joves membres del Club; hi va haver opinions diverses, com aquella que afirmava que els joves d’ara són els que podrien esdevenir la millor generació de pares i mares, però que… no tindrien fills, per les complexitats i dificultats socioeconòmiques del segle XXI. O les d’altres noies que afirmaven que volien tenir fills sense haver de dependre de la figura del pare. O les que…
Va ser una hora intensa, de compartir experiències, de valorar obres literàries, d’entrecreuar vivències i opinions. En definitiva, de Connexions.