Aquest matí ens hem llevat amb la notícia de la mort als setanta-sis anys d’edat de l’escriptora, periodista i professora Isabel-Clara Simó, una de les autores més rellevants de la literatura catalana contemporània. La seva llarga trajectòria literària i la qualitat de la seva obra li van valdre, entre d’altres guardons la Creu de Sant Jordi el 1999 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2017. Davant d’una pèrdua tant rellevant volem recordar la vinculació d’Isabel-Clara Simó amb la ciutat de Figueres i, en especial, amb l’institut Ramon Muntaner. Nascuda a Alcoi el 1943, el 1967 es traslladà a la capital empordanesa, on compaginà el periodisme a través de les pàgines del setmanari Canigó amb un breu període de docència com a professora de Filosofia a l’institut Ramon Muntaner. El seu pas pel nostre institut s’inicià el curs 67-68, quan hi fou destinada un cop aprovades les oposicions a agregat d’institut. En el seu llibre autobiogràfic Els racons de la memòria Isabel-Clara Simó evoca la seva arribada a Figueres i al nostre institut amb aquestes paraules:
«La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir, amb un posat
tan ingenu com solemne, la meva funció de professora de filosofia, per a la qual tasca
m’havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser
sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i
aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla;
especialment de qui el vetlla, dit sigui amb els respectes deguts. Del primer dia de
classe, patint perquè el meu accent em delatava traïdorament (jo pensava que, essent
valenciana, no em voldrien, cosa que la realitat ha desmentit radicalment), mantenint els
meus vint-i-quatre anys sobre el fràgil equilibri d’uns talons alts d’agulla i disposada a
posar tota la meva energia en els cervells d’aquells alumnes que m’havien tocat, vaig
sortir-ne atabalada. Mai ningú no m’ha dit si el que he fet durant dècades a les classes
està ben fet o malament» (p. 13).
I sobre els alumnes que s’hi va trobar afegeix:
«Tot i que eren com a tot arreu, tenien quelcom que ja no he trobat més enlloc. Per
exemple, un bon nombre volien ser arqueòlegs i en sabien un niu. A mi no m’humiliava
que en sabessin molt més que jo, perquè sempre he acceptat -el meu pare era pedagog-
que quan un alumne detecta que en sap, en algun punt, més que un professor que
respecta, i que aquest, al seu torn, el respecta a ell, rep l’estímul més poderós que rebrà
mai; també quan sent admiració, però potser no tant. Aquesta inclinació era sens dubte
deguda a la proximitat i el prestigi de les ruïnes d’Empúries.» (pàg. 20).
(CLARA-SIMÓ, Isabel. Els racons de la memòria. Barcelona: Edicions 62, 2009.)