El Silenci diu moltes coses
Repassant anotacions i cròniques del Club de lectura −perquè al Club tenim la dèria de posar per escrit tot el que fem−, hem retrobat un article que feia referència a la sessió del 3 de novembre de 2011; en ella, els assistents vam tenir l’oportunitat de comentar Silenci al cor, de Jaume Cela, el llibre que el passat 27 de febrer de 2025 vam poder tornar a comentar. Han passat catorze anys entre les dues sessions, que no és pas poc temps; les conductores i conductors segueixen sent les mateixes, s’han incorporat nous docents i nous alumnes, i aquells joves estudiants que llavors hi van assistir ara són advocades, lampistes, metges, cambrers o professores. El temps passa, la vida acumula etapes, el món es transforma, però els llibres romanen; poden canviar els lectors i les lectores, i així ha de ser, però la literatura esdevé un referent sempre a l’abast, un far que ens il·lumina més enllà de les limitacions que ens imposa el temps. Fa catorze anys, el llibre de Jaume Cela va agradar a aquells joves lectors; avui, també, tot i que amb reserves. Han passat catorze anys i el món ha canviat més del que ens pensem.
La sessió es va iniciar amb una presentació a càrrec dels alumnes de batxillerat presents a la trobada; en ella es va donar a conèixer l’autor i la seva trajectòria, on es va destacar la seva tasca de mestre. Jaume Cela, nascut l’any 1950, va ser un dels renovadors del sistema pedagògic del país en anys de canvis com van ser els de la dècada dels setanta i vuitanta; aquest compromís amb el progrés l’ha mantingut al llarg de tota la vida i, aquests darrers anys, ja jubilat, ha treballat per la igualtat de gènere i pel reconeixement de la diversitat en la identitat sexual. I tot això, teixint alhora una trajectòria literària adreçada preferentment als lectors joves.
Ja parlant de Silenci al cor, va quedar clar que el llibre havia agradat, però no entusiasmat; alguns lectors es van decebre amb el desenllaç, altres el van trobar un xic avorrit, potser massa lent, tot i que, a poc a poc, quan més llegien, més anaven prenent el tempo que exigia la lectura; en aquest sentit va ser destacable com, a mesura que parlàvem i anaven sortint els diversos temes que proposava el relat −l’amistat, la pèrdua de la innocència, el descobriment de l’amor i de la mort…−, la percepció del que havia suposat la lectura va anar matisant-se; potser era un llibre lent, però parlava de grans temes i ho feia amb tendresa i intensitat lírica.
Sovint els llibres parlen entre ells i, tot i que ha estat una casualitat, el cert és que enguany hem llegit obres d’autors que van viure la Guerra Civil −George Orwell amb Rebel·lió a la granja− i, molt especialment, un text teatral com Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán Gómez, on l’autor creava una ficció a partir dels seus records d’adolescent de quan va viure la guerra a Madrid. Ha estat inevitable tornar a recordar aquestes lectures recents i, especialment, comparar la mirada de Fernán Gómez amb la de Cela, ja que les dues obres ens parlen de protagonistes joves que s’enfronten al daltabaix que suposa un conflicte bèl·lic; en aquest sentit, l’experiència ha esdevingut molt interessant i va ser majoritària l’opinió que el text teatral llegit fa uns mesos havia estat més interessant i que amb ell havien connectat molt més. Amb la cruesa amb la qual els joves formulen les seves opinions, un dels assistents va definir Silenci al cor com un Las bicicletas son para el verano de sèrie B. Potser exagerava, però la contundència i claredat de la valoració era inapel·lable.
Malgrat això es va destacar el to emocionant, la capacitat de Jaume Cela de descriure tant la vida quotidiana com els sentiments, el bon retrat d’en Joan i en Jordi, els dos protagonistes i, per damunt de tot, com sabia copsar la intensitat de l’amistat viscuda quan es tenen tretze o catorze anys; a partir d’aquest aspecte rellevant, una de les professores assistents va recomanar com a lectura complementària L’amic retrobat, de Fred Uhlman, una obra que també ens parla de l’amistat i de la pèrdua de la innocència en temps de guerra.
La sessió es va cloure repartint el nou llibre, una antologia poètica, amb la intenció que, el pròxim dia, tots els assistents portin seleccionats alguns poemes que els hagin agradat. A les portes de la primavera, ens retrobarem per llegir i parlar de la poesia.