La màgia de la lectura
El passat dijous 2 de febrer va tenir lloc la tercera sessió del Club de lectura de l’actual curs 22-23; a l’hora de sempre −a les quatre de la tarda− i al lloc de sempre −a la venerable biblioteca del centre−, una vintena de lectors, on hi eren presents alumnes
d’ESO i de batxillerat, de diürn i de nocturn, estudiants i professors, van trobar-se per parlar de llibres.
Les sessions del Club permeten compartir la lectura duta a terme les darreres setmanes, però també, sovint, permeten compartir experiències personals, circumstàncies viscudes que són explicades a partir de tot allò que ens ha suggerit el llibre escollit. Arrugas, la novel·la gràfica de Paco Roca, una narració centrada en els efectes de l’Alzheimer i la vida quotidiana a una residència d’ancians, va propiciar que molts dels assistents expliquessin com havien viscut de prop aquesta realitat, arran de les malalties i de l’envelliment de familiars propers.
Malgrat aquesta circumstància, emocional i emocionant, la sessió no es va convertir en una trobada terapèutica −quelcom que hagués estat legítim−, sinó en una intensa experiència de lectura compartida; això va ser així perquè poques vegades un llibre ha generat tant de consens. Tothom va quedar enlluernat per l’obra de Paco Roca. Qualificacions com meravellós, extraordinari, top, cinc estrelles i obra mestra van sovintejar a l’hora de qualificar el llibre; per a molts era una de les primeres novel·les gràfiques que llegien, i l’experiència va resultar immillorable, ja que suposava la descoberta d’un nou mitjà narratiu.
Alguns lectors, com hem comentat, van explicar que el llibre els havia colpit perquè els havia fet reviure la malaltia dels avis; en aquest sentit, tots coincidien a destacar com Paco Roca havia sabut tractar aquest assumpte tan complex amb versemblança, sense caure en el melodrama sentimental ni frivolitzant un tema tan seriós. En aquest sentit, es va destacar com els recursos literaris −els acurats diàlegs−, i especialment els recursos gràfics −el dibuix dels personatges, la planificació, les expressives pàgines en blanc del final−, havien dotat el relat d’una intensitat única. També, però, alguns lectors van voler subratllar com l’obra no només ens parlava de la malaltia dels grans, sinó que ens enfrontava a les nostres pròpies pors: a envellir, a perdre la mobilitat, a la soledat, a morir… Parlant de la nostra gent gran o de nosaltres mateixos, Arrugas ens havia sacsejat i no ens havia deixat indiferents.
I això era així perquè, entre altres recursos, l’humor esdevenia un dels elements clau del relat; un humor que naixia de l’observació atenta de la realitat i que se centrava en les situacions, a voltes sorprenents, a voltes absurdes, que vivien els protagonistes en un ambient tan claustrofòbic i amb unes normes molt pautades com és el d’una residència. Alguns dels assistents van destacar de quina manera la novel·la gràfica ens feia també reflexionar no només sobre la mort, sinó també sobre l’amor, i com aquest, de vegades, pot arribar a ser un compromís per a tota la vida.
Si un personatge del relat va despertar una unànime simpatia, aquest va ser en Miguel, l’amic del protagonista, Eugenio. En un primer moment se’ns mostrava com a un mentider, estafador i aprofitat, però a mesura que avançava el relat i s’anava fent càrrec del seu amic, i s’esforçava per protegir-lo. Així descobríem que també era, alhora, noble, lleial i generós. Com molts de nosaltres, Miguel era complex i contradictori, i per això ens va agradar tant.
Un temps després de l’aparició d’aquesta novel·la gràfica –l’any 2007−, es va decidir portar-la a la pantalla utilitzant el llenguatge de l’animació en una proposta, també magnífica, que l’any 2011 va dirigir Ignacio Ferreras. En la part final de la trobada vam projectar un parell de fragments de la pel·lícula, que, igual que quan els vàrem llegir, ens van posar un nus a la gola… però també ens van fer riure.
Per cloure la sessió, i mentre s’anava repartint el nou llibre −Mars de gespa, una obra de teatre d’Ignasi García Barba−, es va voler retre un homenatge a Harry Potter coincidint amb el fet que aquella nit se celebrava la Harry Potter Book Night; per això, i passant entre els assistents una gorra, tots van poder extreure una papereta i saber a quina escola serien adscrits quan arribessin a Hogwarts; a Gryffindor, potser a Hufflepuff, qui sap si a Ravenclaw, o a Slytherin… No tothom va quedar satisfet, però el poder de la màgia no admetia discussió!